Home

EPCOT Concept 19666. L’art entre utopia i anticipació

ENTREVISTA AMB JEAN BAUDRILLARD, filòsof i escriptor.

RUTH SCHEPS: « Tot el moviment de l’art ha abandonat el futur i s’ha desplaçat cap al passat», va escriure recentment en un dels seus articles. Vol dir això que la pintura —i potser l’art en general— ha abandonat una certa funció d’anticipació que abans tenia?

JEAN BAUDRILLARD: Sí, això és el que volia dir literalment, però la fórmula és una mica massa senzilla: és cert que hi ha hagut un moviment de retracció, una mena d’estancament de les perspectives (en el supòsit que l’avantguarda hagi tingut mai algun significat) i, en aquest cas, podríem dir que les utopies d’avantguarda han donat lloc a utopies regressives i que aquesta reraguarda es troba ara en la posició totalment oposada. Aquesta frase volia desenvolupar la idea que l’art funciona essencialment sobre un travelling de la seva història, com a resurrecció més o menys autèntica o artificial de totes les seves formes passades, que, que pot alimentar-se de tota la seva història i recuperar-la, no pas exactament explorant camps nous —després de tot, potser l’univers estètic és finit, com l’univers físic— sinó mostrant-se flexible dependent de la curvatura final i necessària de les coses. No hi ha cap exponencialitat lineal en el progrés humà, i encara menys en l’art, la funció lineal del qual sempre ha estat problemàtica —mai no s’ha pensat que l’art hagués d’anar d’un punt a un altre, amb un punt de destinació.

A jutjar pel que diu, semblaria que hem arribat pràcticament a la fi dels temps! Potser seria interessant tornar una mica enrere i veure com les diferents avantguardes del nostre segle van imposar certa visió de l’artista com a precursor…

És cert que aquest adveniment del final és una mica una obsessió meva, però és per curiositat i no per esperit apocalíptic, que tinc aquesta tendència a col·locar les coses des d’una òptica de final, per veure que passa.
Trobem el mateix problema en art, en economia, etc. Llavors sí, potser seria interessant veure si no hi ha hagut en els esdeveniments del segle alguna cosa determinant, traumàtica per a l’art; per exemple, en les manifestacions d’algú com Duchamp.

I potser abans i tot, podríem mirar la manera com l’art va acompanyar tota la cultura a partir de 1875?

És evident que l’art va prendre una altra direcció amb aquesta ruptura de les càrregues o de les formes que va ser l’abstracció. El pas de l’abstracció és un esdeveniment considerable, és el final d’un sistema de representació; sens dubte no és la fi de l’art, més aviat al contrari, tot i que jo veig l’abstracció alhora com una renovació total de les coses i una aberració, potencialment perillosa per a l’art, en la mesura en què l’abstracció té com a objectiu (com tota la modernitat, de fet) l’avenç cap a una exploració analítica de l’objecte; és a dir que es vol apartar la màscara de la figuració per poder trobar, darrere de les aparences, la veritat analítica de l’objecte i el món.

És un desenvolupament paral·lel al de la ciència, no?

És efectivament un desenvolupament absolutament paral·lel al de tota la modernitat, social o científica, és clar, i jo em demano si ja en això no existeix una corrupció de l’art per la ciència o, en tot cas, per l’esperit d’objectivitat. Es vol anar més lluny , fins a les estructures elementals de l’objecte o del món, travessar el mirall de la representació i passar a l’altre banda, per donar la veritat més elemental del món, i tot i això pot ser un projecte grandiós, però extremadament perillós, perquè l’art és una il·lusió superior (o com a mínim així ho espero!) i no un pas que fem cap a un grapat de veritats analítiques. Aquest gir és, per tant, problemàtic. Però des del meu punt de vista, el gran canvi es produeix amb Duchamp (tot i que no vull sacralitzar-lo): l’esdeveniment del ready-made comporta una suspensió de la subjectivitat: l’acte artístic és senzillament la transposició de l’objecte en objecte d’art; llavors, l’art és només una operació gairebé màgica: es transfereix l’objecte amb la seva banalitat a una estètica que converteix el món sencer en un ready-made. L’acte de Duchamp en si va ser infinitesimal, però a partir d’ell, tota la banalitat del món passa a l’estètica i, a l’inrevés, tota l’estètica esdevé banal: es produeix una commutació entre els dos camps de la banalitat i l’estètica que comporta realment la fi de l’estètica en el sentit tradicional del terme. I per a mi, el fet que el món sencer esdevingui estètic representa una mica la fi de l’art i de l’estètica. Tot el que en deriva —inclòs el ressorgiment de les formes passades de l’art— és el ready-made (una ampolla, un happening o el seu remake). Les formes de la història de l’art es poden recuperar tal quals; n’hi ha prou amb transferir-les a una altra dimensió per fer-ne un ready-made, com per exemple Martin O’Connors, que reprèn a la seva manera L’Angélus de Millet, però aquest ready-made és menys pur que el de Duchamp, l’acte del qual assoleix una certa perfecció en el desenllaç.

El Duchamp precursor seria doncs un dels últims artistes anticipadors?

En certa manera, fa una ratlla sobre totes les estructures de la representació i, en particular, sobre la subjectivitat expressiva, teatre de la il·lusió: el món és un ready-made i tot el que podem fer és, en certa manera, conservar la il·lusió o la superstició de l’art, mitjançant un espai on transposem els objectes i que es converteix per força en un museu. Però el museu, ja ho diu el seu propi nom, és, malgrat tot, un sarcòfag.
Per això no és tot: Duchamp prepara un escenari, però a l’interior d’aquesta estètica generalitzada —i, per tant, de la inestètica de les coses, poden produir-se esdeveniments molt màgics! Pensem en Andy Warhol, un altre artista que reintrodueix el buit en el si de la imatge; això també és una experiència fantàstica, però que a mi em sembla que ja no pertany al registre de la història de l’art.

Però l’art no havia renunciat en la segona meitat del nostre segle a les pretensions que tenia de canviar la vida?

Personalment trobo que l’art és cada cop més pretensiós.
Ha volgut convertir-se en la vida.

Això és una pretensió diferent de la de canviar-la?

Vull dir que existia aquella perspectiva hegeliana segons la qual un dia s’acabaria l’art, tal com per Marx s’havia d’acabar el fet de l’economia o la política, perquè ja no tindria sentit que aquestes coses existissin donat que la vida hauria canviat.
El destí de l’art és efectivament superar-se ell mateix cap a alguna altra cosa; i en canvi la vida…! Aquest meravellosa perspectiva no s’ha realitzat, evidentment; el que ha passat és més aviat que l’art ha substituït la vida amb una forma estètica generalitzada que finalment ha produït la «disneyficació» del món: una forma de Disney, capaç de comprar-ho tot per transformar-ho en Disneyland, substitueix el món!

És el que vostè anomena simulacre.

Sí, però ara aquest terme es refereix a tantes coses! El simulacre encara era un joc amb la realitat. En aquest cas, es tracta d’agafar el món sense més i «disneyficar-lo», és a dir, posar-lo virtualment en compartiments hermètics. I com el mateix Disney, que va demanar que el posessin en un «compartiment hermètic criogenitzat» amb nitrogen líquid, ara correm el risc d’una criogenització dins de la realitat virtual.
L’ empresa Disney està comprant el carrer 42 de Nova York; potser el transformarà en una atracció mundial de Disney, on les prostitutes i els macarrons seran actors d’alguna realitat virtual de l’estètica Disney! Aquesta mutació és més decisiva que el simulacre o la simulació tal i com els vaig poder analitzar; és, en tot cas, diferent de la «societat de l’espectacle» de què parlava Guy Debord (1967), que en aquella època va ser un anàlisi molt potent però que ja no ho és, perquè hem anat més enllà: ja no hi ha espectacle, ni distància possible, ni alienació on es pugui ser un altre que un mateix. No! El mateix es transforma en el mateix i llavors el ready-made es mundialitza. El «truc» de Duchamp era alhora un acte fantàstic i, en el moment de la seva irrupció, una cosa totalment nova. Malgrat tot, s’ha transformat en una mena de fatalitat.

El que l’art actual anticipa, podria ser la virtualització generalitzada de la societat futura?

De totes formes, actualment les galeries s’ocupen sobretot de les deixalles de l’art. A Nova York han desaparegut moltes galeries i les que queden s’ocupen, si fa no fa, de la gestió dels residus: la deixalla no només és un tema freqüent, sinó que fins i tot els materials de l’art són dejecció i els estils són residuals. Tot es pot fer, i això ens porta també a una realitat virtual en què es pot entrar dins de la imatge (mentre que fins ara, la imatge era exterior). Amb el vídeo, interioritzem la imatge, hi penetrem i, un cop allà, podem ficar-nos pertot arreu i fer efectivament qualsevol cosa a l’àmbit pràcticament molecular, i això per mi és la fi de l’art i s’assembla més a una activitat tecnològica, cap a la qual sembla que s’estan orientant molts artistes, actualment.

Aquesta proliferació li sembla negativa, en certa manera?

Oh, no! No faig judicis de valor perquè sóc completament incapaç d’entrar en aquest món i veure’l des de l’interior. Ni tan sols sé fer servir un ordinador! Per tant, tot això m’ho miro en termes una mica metafísics i, des d’aquest punt de vista, tindria una resistència gairebé total a tot això, sí. Afortunadament o malauradament, vivim cada cop més en temps real, i és del tot impossible preveure el que pot tenir lloc en un temps futur que ja no és. I és que el temps futur ja no és: és la inversió de la qual parlàvem al començament, tot el futur fa referència al passat, del qual també representa la memòria. També en això hi ha un temps real, és a dir, un compliment immediat i en certa manera ready-made, una instantaneïtat amb un petit desfasament, ja està.

Aquesta instantaneïtat conté moltes cites de les obres del passat.

Exactament. L’art s’ha convertit en citació, reapropiació i dóna la impressió de ser una reanimació indefinida de les seves pròpies formes. Al final, tot és citació: tot es textualitza en el passat, tot ha existit ja. Però d’alguna manera, és diferent, aquest art citacional, reapropiacional, simulacionista, etc., juga amb la ironia fòssil d’una cultura que ja no creu en aquest valor. En la meva opinió, els medis artístics ja no creuen profundament en el destí de l’art. Recordo que, després de la penúltima Bienal de Venècia (1993), em vaig dir que l’art és un complot i, fins i tot, un «delit d’iniciat»: amaga una iniciàtica de la nul·litat i, sense menysprear ningú, cal reconèixer que tothom treballa amb residus, deixalles, res; tothom reivindica de fet la banalitat, l’insignificant; tothom pretén no ser ja artista.

Realment tothom?

Òbviament que hi ha els dos discursos, però el pensament dominant i «políticament correcte» en termes d’estètica és: «parlo de deixalles, transcric amb la nul·litat, l’insignificant». És alhora la moda i el discurs mundà de l’art i treballen en un món que potser ha esdevingut efectivament insignificant, però ho fan de forma també insignificant i això és molt avorrit! Però tot això funciona molt bé; només cal veure tota la maquinària que es mobilitza, recolzant-se en les galeries , les crítiques i un públic que finalment no té cap altra solució que fer veure que hi entra, almenys. Tot això genera una espècie de màquina soltera girant al voltant d’ella mateixa.

Un món tancat?

Sí, un món totalment autoreferencial.

Si l’entenc bé, vostè percep aquesta autoreferència més com a autoreverència que no pas com a llibertat.

Evidentment, té un valor interior i cada cop més. Però, en canvi, l’art, en termes de plusvàlua estètica, puja cada dia; l’expressió simbòlica d’això és el mercat de l’art, que s’ha fet totalment autònom, completament separat d’una economia real del valor i s’ha convertit en una forma d’excrescència fantàstica. Aquest mercat de l’art és el reflex del que està passant estèticament; és perfectament aliè al món anomenat real (però com que ja no hi crec gaire tampoc, no és molt greu!); no és realment una màfia, però sí un fenomen constituït segons les seves pròpies regles del joc i que, de fet, podria desaparèixer sense que ens n’adonéssim; això sempre existeix i cada cop més, mentre que la base del valor és cada cop més fràgil. Jo, d’això, en dic un complot, tot i que reconec algunes excepcions individuals.

Per exemple?

Entre la gent que aprecio es troben Hopper i Bacon. Warhol és una altra cosa, sempre l’he considerat de manera una mica metafísica, com una mena d’escenari de referència, però no pas com un artista (series un contrasentit considerar-lo com a artista, ell no ho volia). Hi ha, per tant, excepcions que confirmen la regla; una sèrie de gent es va allistar per un acte revolucionari —el ready-made— i dins d’aquest contracamp sobreviuen algunes formes, però tota la resta, tot aquest funcionament, s’ha transformat en valor (valor estètic i valor de mercat). S’ha transformat l’art en valor i caldria, en canvi, oposar forma i valor —ja que, per mi, l’art és fonamentalment forma— i veure que hem caigut en la trampa del valor i, fins i tot, a través del mercat de l’art, en una espècie d’èxtasi del valor, de bulímia, d’excrescència infinita del valor; però afortunadament, crec que, malgrat tot, la forma —és a dir, la il·lusió del món i la possibilitat d’inventar una altre escenari— persisteix, encara que en forma d’excepcions radicals.

Caldria llavors buscar del costat de la forma i, eventualment , inventar noves formes d’utopia?

Potser sí, però llavors no podem establir ni les possibilitats ni les condicions d’aquest procés. Seria només en el sentit d’una altra il·lusió, que retrobés la possibilitat que els colors, les formes, les llums es transformessin per metamorfosi entre ells i que això donés a la pintura —però també al llenguatge— el que podem trobar, per exemple, en Bacon, malgrat que les seves formes poden ésser perfectament monstruoses —però el problema no està en això: podem parlar d’un món monstruós i transfigurar-lo alhora, com fa Warhol.
Warhol parla del buit de la imatge i de la seva insignificança, però ho fa de manera tràgica i transfigurant (excepte al final, en què també ell va caure una mica en la trampa). Llavors, el joc és diferent, potser farien falta il·lusionistes d’una altre mena que poguessin inventar, recrear un buit en què pogués produir-se el fenomen pur de la forma, però aquesta perspectiva només podem proposar-la de manera molt general; és una idea i es fa, punt! És el que intento fer per la meva banda amb l’escriptura, però no sóc responsable del que passa a la resta del món.

I ara per ara, és imprevisible?

Crec que és efectivament impossible pensar en el que podria ser una nova generació. Quan hi havia una mena d’història de l’art, tot i ser crítica i contradictòria, amb avantguardes, es podia preveure i anticipar, inventar, crear microesdeveniments «revolucionaris», però ara, no crec que sigui ja possible. Encara pot haver-hi singularitats sobre un fons d’«encefalograma estètic» pràcticament pla, una mica com en altres mons. Aquestes singularitats són imprevisibles i poden ser efímeres, no entrar dins de la història, en definitiva, ésser esdeveniments fets en contra d’alguna cosa, igual que en política, on els veritable esdeveniments de l’actualitat són singularitats que provenen de fora i que es fan en contra de la política i la història. Segur que pot haver-hi singularitats transestètiques, coses que sorgeixen d’una alteració i que són, per tant, imprevisibles.

Això és la seva visió, però també la seva esperança?

No és una qüestió d’esperança, no tinc cap il·lusió, cap creença, però les formes —ja sigui la reversibilitat, la seducció, la metamorfosi—, aquestes formes són indestructibles. Això no és una creença vaga, és un acte de fe, sense el qual jo mateix no podria fer res. Però actualment, la trampa del tot poderós valor i de la transcripció en valor és tan forta que el camp s’encongeix cada cop més per culpa d’aquesta forma. Malauradament, les formes no tenen història; són sens dubte un destí, però no tenen exactament el que anomenem història i, per tant, és difícil concloure un futur qualsevol a partir del passat, i l’esperança, que és malgrat tot una virtut lligada a la continuïtat del temps, també em sembla bastant fràgil. Crec que val més moure’ns no pas en la desesperació, perquè tampoc sóc pessimista, però sí dins un marge d’indecisió. No podem preveure en absolut el que passarà, però hem de conscienciar-nos que les coses han arribat a una mena de termini, on la fi no significa, però, que s’hagi acabat tot. El joc de la modernitat ha arribat al seu final i aquest és, la major part del temps, bastant monstruós i aberrant, però totes les possibilitats s’han d’esgotat o ho estan fent, i tot s’acaba en aquesta espècie de ventall de la realitat virtual que ningú sap que és de veritat, malgrat la muntanya de coses que s’han escrit sobre ella. Ara per ara, portem aquell casc, la combinació digital de la realitat virtual; esperem que hi hagi alguna cosa més i que fins i tota aquesta virtualitat sigui virtual; és a dir, que no ens quedem només amb això. Però és cert que, per ara, està annexionant totes les possibilitats, incloent-t’hi l’art, perquè actualment hi ha una multiplicitat d’artistes que, tot i que no treballen amb ordinadors, imatge de síntesi, etc., refan el que ja s’ha fet, barregen les formes passades, i tot això és el mateix. No tenen necessitat d’un ordinador; aquesta combinació indefinida es produeix mentalment, però ja no és ben bé art.

Text extret de:

Baudrillard, Jean, Christian Bertaux, Michel Cazenave, Monique Dubois-Gance, Hugues de Jouvenel, Marc Lachièze-Rey, Hervé Le Bras, Jean-Marc Lévy-Leblond, Raoul de Madariaga, Bernard Piettre, François Ramade, Armand de Ricqlès, Jacques Ruffié, Robert Sadourny, Christian Walter. Ciències de la previsió. Coordinació de Ruth Scheps. Traducció de Paula Herrera. Editorial: Edicions de La Magrana,, Barcelona,, 1998 pàgines 82-92

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s