Home

IL · LUSTRES VÍCTIMES DE LA INQUISICIÓ

Savonarola:  aversió per la corrupció.

Girolamo Savonarola, dominic nascut el 1452 a la ciutat italiana de Ferrara, des de jove va sentir una profunda aversió per la corrupció. De verb eloqüent, aviat va ser el predicador més escoltat de Florència, ciutat en crisi. En els seus apassionats ser mons va reclamar el retorn de l’Església a la puresa i va organitzar “fogueres de les vanitats” on els nobles i comerciants llançaven els seus objectes més preuats.

Alexandre VI, el Papa Borja, es va sentir desafiat, més que per la seva oratòria, per les seves simpaties pel rei francès, Carles VIII, que ambicionava Florència. La Inquisició el va condemnar a mort després d’un procés portat pel català Francesc de Remolins. Savonarola va ser penjat i cremat el 23 maig 1498. Maquiavel va aprendre d’ell, que els profetes desarmats sempre perden i l’Església ha trigat gairebé cinc-cents anys a acceptar que va ser un “avís” del cisma protestant. El Vaticà estudia la seva beatificació.

Giordano Bruno: va estudiar a Copèrnic i va construir la seva teoria sobre un Univers infinit.

Encara avui, el monument a Giordano Bruno situat a la bellíssima plaça de Campo di Fiori, a Roma, és objecte de veneració. Aquí, el 17 de febrer de 1600, va ser cremat viu l’ex frare benedictí que, cansat de la “fredor i foscor del convent”, es va llançar a l’aventura del viatge i el coneixement. Va recórrer Europa i tots els racons del saber. Va ser dels primers a aprendre mnemotècnica, conreant una memòria prodigiosa que li va fer passar per mag. Va estudiar a Copèrnic i va construir la seva teoria sobre un Univers infinit. Un relativisme insuportable per la Inquisició, que el capturà a Venècia gràcies a la traïció d’un suposat amic, Giovanni Mocenigo. El tribunal de Venècia no se sent a l’alçada el va remetre al Sant Ofici romà, que l’esperava amb el màxim interès. Bruno es nega a rectificar ni una coma del que havia dit i escrit, i arribada l’hora de la mort, emmordassat perquè no parles, va girar la cara quan li van acostar el crucifix. El Vaticà el va incloure en el “mea culpa”, però no pensa en la seva rehabilitació.

Galileu Galilei: el seu mètode apuntava l’autonomia del coneixement científic.

Roma, 22 juny 1633. En una sala del convent de Santa Maria sopra Minerva, al centre de la ciutat, un ancià vestit de penitent s’agenolla davant els cardenals i oficials del Sant Ofici romà. L’home que segles després serà considerat com un dels grans científics de la història, llegeix un text de contrició: “abjuro, maleeixo i detesto el meu error, la falsa doctrina que considerava el Sol al centre del món i que la Terra no fos aquest centre, sinó que es mogués al seu voltant “. Aquesta humiliant declaració que li salvarà la vida, però morirà nou anys més tard de, després d’haver escrit el seu darrer ma obra en la qual reitera – “Ep pur si muove” -la seva defensa del sistema heliocèntric copernicà. Subjecte a dos processos, el cèlebre astrònom de Pisa és la víctima més coneguda de la Inquisició. Va ser perseguit perquè la seva teoria qüestionava la interpretació literal de les Escriptures, però, sobretot, perquè el seu mètode apuntava l’autonomia del coneixement científic. Joan Pau II ho ha rehabilitat solemnement.

Miguel Servet: va escriure almenys dos llibres en què negava els orígens evangèlics de la Santíssima Trinitat.

Miquel Servet va ser perseguit per l’Església catòlica, però va acabar devorat per les flames de la intransigència protestant. Home de vastíssima cultura, Servet no va ser perseguit per haver descobert en 1546, a París, la circulació pulmonar de la sang, sinó per haver escrit almenys dos llibres en què nega els orígens  evangèlics de la Santíssima Trinitat, una formulació teològica que considera clau de la intransigència cristiana. Detingut a Viena per la Inquisició catòlica, aconsegueix fugir i es refugia a Ginebra, la ciutat que Calvino ha convertit en laboratori de la reforma protestant. Els luterans el capturen i el jutgen per heretgia. El duel dialèctic que sosté amb Calvino, antic antagonista que l’odia més que al bisbe de Viena, farà història. El perquè Servet es refugia a Ginebra, sabent el destí que li esperava, segueix sent una gran incògnita. Mor la foguera el 1553 amb una còpia del seu darrer llibre entre els braços.

Basat en l’article Cinco víctimas illustres de la inquisición de la revista de LA VANGUARDIA, DOMINGO, 15 NOVIEMBRE 1998

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s