Home

El moble dels Lluïsos

Lluís XIII [1559-1643]: D’estil fort, morfològicament carregat i pesat, de transició del Renaixement-Barroc.
Lluís XIV [1643-1715]: Va ser un estil potent, sumptuós i masculí, pròpiament Barroc. En èpoques de les cortesies, les grans cerimònies, i l’esplendor de la cort. Del Rei Sol, que irradiava esplendor, a partir d’aquest concepte es van generar mobles molt sumptuosos, normalment més amples que els de la cort de «Lluís XIII» (amb l’objectiu de ser capaços d’albergar els voluminosos vestits de l’època). El Rei va ser l’encarnació del poder a la terra, adquirint la reialesa l’aspecte de Gràcia Divina del Sobrenatural. La potència, com a criteri estètic. Prèviament es va produir l’estil Berain (barreja extraordinària de motius fantàstics, vegetals i animals).
Amb Lluís XIV, l’envergadura i sumptuositat de la vida cortesana, proporcionaven un generós mecenatge a artistes i mestres-artesans, que va culminar amb la creació de manufactures finançades i controlades per la corona, la més famosa va ser la dels Gobelinos, fundada el 1667 , on treballaven ebenistes i orfebres. Charles le Brun, el principal ebenista de la cort de Lluís XIV, director de la manufactura dels Gobelins (treballar amb un equip d’artistes, decoradors i gravadors). En Caure el sistema absolutista, sota l’impacte de la Revolució Francesa (1789-1799), les antigues manufactures reals que van sobreviure, van haver d’adaptar a la competència comercial (alhora que els seus dissenyadors deixaven de ser funcionaris de la cort, per esdevenir empleats independents).
El mobiliari «Lluís XIV», va presentar un predomini de la corba S o doble C, amb potes cabriolé subjectes per chambranes en H i X-serpenteada, acabades en forma d’urpa de lleó, amb un petit símil estípit i fulles tallades al genoll . Els recolza braços en voluta, profusament tallats, amb les ja conegudes fulles d’acant i d’olivera. Els respatllers solen acabar a la part superior en un frontó tallat. Alguns models encoixinats, ja no presenten chambranas (anticipant al «Lluís XV»), amb un front de seient decoratiu. Altres models entapissats, eren de respatllers rectes.
Va ser un estil pesat, de gènere corb-masculí (a diferència del «Lluís XV» que era de gènere corb-femení i del «Lluís XVI» que era de gènere recte-femení). Com veiem hi ha diferències substancials, mentre el «Lluís XIII», era del gènere recte-masculí. Per això diem que el «Lluís XIV», va ser morfològicament pesat, corb-masculí.
En aquest període s’introdueix el «sofà» que no analitzem perquè representa més un moble per semi-seure, semi-recolzar que exclusivament per seure. Igual, el «canapè», són una classe de sofà que posseeixen en el suport indicat el nombre de places. La coneguda «chaise-longue» (o cadira-llarga), era la suma d’una Bergere + butaca (del tipus evolucionat a partir del «escambell»). La «marquise» (marquesa), que era la «duchesse» (duquessa) de 1760, el 1800 es transformarà en la «psyche» (o sofà cangur nord-americà), origen de la futura «chaise-longue basculant» de Le Corbusier- Perriand. Només ens interessa en aquest cas l’evolució de la chaise-longue (és una cadira + butaca per als peus), que conserva més les característiques de la cadira.
Regència [1715-1723]: Va ser un estil pesat, de transició al «Lluís XV», de transició del Barroc-Rococó.

Lluís XV [1723-1774]: Va ser un estil refinat i elegant, pròpiament va ser Rococó. L’evolució de la Rocaille o Rocalla, amb gran varietat de doble C o S, va ser la típica forma vegetal (d’una branca d’arbre). L’ornamentació amagava les unions. La pota cabriolé, estirada en forma de S estilitzada és l’element més característic d’aquest estil, representa el dinamisme i moviment. Per això diem que el «Luis XV», va ser morfològicament lleuger, corb-femení. Aquí desapareixerà la chambrana, per necessitat estètica, com a característica principal. Tot és igual que el «Lluís XIV», però també, tot és més delicat i fi, convertint-lo en un dels èxits més rotunds d’aquest període. En els respatllers és freqüent la concavitat, per fer-los més còmodes.
Hi va haver una multiplicació de «sofàs», les varietats són originàries de les «Bergères», «duchesses» (reservades únicament a la noblesa) i «canapès»; tots amb petites potes cabriolé.

Lluís XVI [1774-1793]: Va ser un estil aristocràtic i rescatat. Així mateix el «Lluís XVI», va ser morfològicament lleuger, recte i femení. Pertanyent al regnat de Lluís XVI i Maria Antonieta. Les formes austeres i simètriques, amb predomini de la línia recta, equilibri i proporció (posseïen acoblaments complicats, que s’ocultaven amb el decorat). Les estries a les potes rectes, amb les ja esmentades fulles d’acant i de llorer, manejades amb gust i sobrietat refinada, li donaven al fust cònic, amb terminació en estípit. Molta gràcia i elegància.
Aquest estil, realitzat en caoba i noguera preferentment, amb incrustacions i marqueteria. Els respatllers en forma variada (rectangular-oval), amb braços curts, alguns respatllers de fusta calada (en forma de gelosies), s’esplaiaven dibuixos originals, com en el cas de les cadires de «Maria Antonieta» (amb el seu monograma). Les de seguretat de lira, anomenades «voyeuse», calada al «Fontainebleau», o l’anomenada de «ballon» (amb un globus aerostàtic, elevat pels germans Montgolfier en 1783). Totes eren lleugeres en comparació a les entapissades.

Imperi [1799-1815]: El 10 de novembre de 1799, Napoleó enderroca al Directori mitjançant un cop d’Estat i comença a córrer una nova història. Aquesta és l’3r estadi neoclàssic, un estil, que va ser producte de les victòries militars, el que es considera masculí (semi-auster, semi-decorat), es copia l’art Romà i Egipci. Presentava columnes dòriques i corínties, amb capitells i bases de bronze, les potes del darrere es corben cap a fora. Les ja conegudes fulles d’acant, es repeteixen juntament amb falgueres, palmetes, àguiles imperials romanes, cignes, temes decoratius ovals, etc. Es van utilitzar corones de llorers, com en els temples grecs, però es va devaluar els símbols en utilitzar en excés. El llorer, serà la marca de fàbrica de l’estil Imperi (amb el seu element més destacat, la N inicial orlada en una garlanda de llorer, possiblement el més destacadament prudent, en la seva utilització).
Les «cadires romanes en forma de X», es van utilitzar molt, amb els representatius sabres de Napoleó, així com els tamborets-tambors militars. Bàsicament, els braços de les butaques, estan suportats per les figures d’animals fabulosos, que va ser un tema recurrent. Les fustes, més utilitzades van ser caoba, banús i arbres fruiters.

http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/encuentro2007/02_auspicios_publicaciones/actas_diseno/articulos_pdf/ADC068.pdf

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s